La serp

La gent de pagès sap perfectament que l’últim ou que ponen les gallines és rodó, petit, sense rovell i dur. Això és així. Antigament, d’aquest darrer i estrany ou es deia que no era de gallina, sinó de gall, i que, si s’enterrava en un piló de fems frescos de porc, en naixia una serp peluda i negra que portava a la boca una joia de gran valor. Però compte, que la seva mossegada era letal! Alguns avis encara jurem haver vist la serp peluda.

El Castell de l’Ou

Existeix de veritat i s’ubica a la ciutat de Nàpols (Itàlia). El seu nom deriva d’una antiga llegenda segons la qual el poeta llatí Virgili va agafar el primer ou que va pondre una gallina, el va posar en una àmfora de vidre i el va amagar en alguna part dels fonaments del castell, a la part dels calabossos. Sempre que l’ou es mantingués intacte, la fortalesa i la ciutat se salvarien de tot mal.

A l’edat mitjana, una tempesta devastadora va enderrocar una part molt important del castell, incloent-hi la zona on era l’ou. La reina Joana I de Nàpols va confirmar a la població que, efectivament, l’ou s’havia trencat, però immediatament després va assegurar que ella va fer el mateix ritual màgic que Virgili i que la fortalesa tenia un segon ou protector… el que hi ha enterrat encara avui dia.

L’ou com balla

És un costum català: col·locar un ou buit dins la pica d’un sortidor, surant a l’aigua. Quan l’ou va a parar damunt del raig d’aigua del brollador, s’enlaira i giravolta. Al voltant del raig del sortidor, s’hi col·loca una panera guarnida amb plantes i fruites que, a més de ser decorativa, evita que l’ou caigui a terra. Si l’ou cau a l’aigua i no es trenca, a poc a poc torna a rodolar fins al raig i s’enlaira de nou; si no es trenca durant tota la jornada, es considera senyal de bon auguri.

Aquesta activitat, documentada amb certesa des de l‘any 1440, té lloc tradicionalment la vesprada i la diada del Corpus a diverses poblacions catalanes, com Barcelona, Tarragona, Manresa, Solsona, Martorell, Igualada, Cardona i Arenys de Munt, principalment. No hi busqueu un origen gaire espectacular perquè no el té: la teoria més acceptada és la que diu que els cuidadors dels jardins del claustre de la catedral de Barcelona haurien descobert per casualitat aquesta propietat dels ous de les oques en un moment d’avorriment.

L’ou d’en Colom

Diu la llegenda que quan Colom va tornar de descobrir el nou continent va ser obsequiat amb un festí per diversos nobles de la ciutat de Sevilla i durant el tiberi, algú va gosar treure mèrit a la gesta raonant que, si no ho hagués fet Colom, algú altre ho haguera fet. Que no n’hi havia per tant, vaja.

Per demostrar que això era fals, Cristòfol va demanar al propietari de la taverna que li portés un ou i va reptar als seus acusadors a col·locar-lo en posició vertical sense que caigués. Ningú no va poder. Aleshores, Colom va copejar subtilment un dels extrems de l’ou i… vet-ho aquí!, l’ou es va mantenir recte.

La moralitat és clara: “És intentant fer allò que és impossible que s’aconsegueix allò que és possible”.